Francisca recorre l’arc vital de la seua protagonista (Francisca de Pedraza, Alcalá de Henares, 1600), la primera dona que, després de patir maltractament, va aconseguir guanyar una demanda de separació per violència dins del matrimoni.
La peça dramàtica, sustentada en testimoniatges reals, pretén al seu torn traçar el recorregut entre els llaços invisibles que uneixen aquella història amb la de tantes dones que avui dia pateixen aquesta violència, i plantejar interrogants vitals als espectadors com a societat, sobre la pèrdua de llibertat a tots els nivells que pateix qui rep el maltractament, i com aquesta situació aberrant inunda tots els àmbits de la seua existència, a nivell relacional, psicològic, moral o vital.
Però Francisca també pretén deixar damunt de l’escenari els interrogants necessaris perquè, com a societat, fem una lectura comuna dels fets, i ens asseguem davant de nosaltres mateixos a llegir-nos, una societat que no va voler veure el que succeïa a plena llum del dia i a portes obertes, davant d’una dona que va haver d’interposar cinc demandes de divorci, fins que el seu crit d’auxili va ser tingut en compte.
